Luis Vañó Gisbert · President de CERMI-CV (Comitè d’Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana)
Fa molts anys que escolto famílies que, assegudes a una taula d’oficina, expliquen per enèsima vegada què necessita el seu fill, què ja no pot fer la seva mare sola o què els costa cada matí sortir al carrer, i he après que darrere de cada expedient hi ha una història que gairebé mai no encaixa en un formulari.
Per això, quan el 3 d’octubre el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar la Llei 4/2026, que reforma tant la llei sobre els drets de les persones amb discapacitat com la Llei de Dependència, no la vaig llegir només com un altre text legal, sinó pensant en aquelles persones i preguntant-me, línia per línia, si finalment notarien alguna cosa diferent a les seves vides.
Crec, amb tota sinceritat, que sí, i que la diferència està en alguna cosa que no sempre es veu a primera vista.
Aquesta llei canvia la qüestió fonamental. Durant dècades, el sistema s’ha preguntat què podia oferir a una persona amb discapacitat o en una situació de dependència, i la resposta abans venia en forma d’una apel·lació, un lloc o una prestació, gairebé sempre decidida per altres.
La nova llei pregunta una altra cosa: què vol aquesta persona per a la seva pròpia vida.
Els obliga a escoltar la resposta i, quan elaboren el seu programa individual de cura de dependents, han de justificar qualsevol desviació excepcional de la seva voluntat, després d’haver esgotat les opcions per respectar-la. Pot semblar un matís, però els que coneixem el dia a dia sabem que la dignitat està en joc.
Aquest canvi és evident en com la llei reforça i concretitza el dret a la vida independent i reconeix expressament l’accessibilitat universal com un dret essencial per exercir els altres en igualtat de situacions.
També es nota en el reconeixement estatal de l’atenció primerenca com a dret subjectiu per als infants amb discapacitat, que reforça les garanties valencianes ja existents, en què una persona gran pot comptar amb assistència personal sense que l’edat sigui una barrera, o en el fet que ningú ha de témer que la seva residència habitual li perjudici a l’hora de pagar el suport per dependència que necessita.
Tanmateix, és important no confondre’s.
Una llei no canvia la realitat pel simple fet de ser publicada, i tampoc ho farà si es manté en paper.
Em preocupa, i no vull amagar-ho, que algunes de les seves promeses més ambicioses no vagin acompanyades del finançament que necessiten, perquè un dret sense recursos es converteix molt ràpidament en una frustració, i les persones amb discapacitat i les seves famílies ja n’han acumulat massa.
També em preocupa que la sortida de les institucions cap a una vida a la comunitat, que la llei proclama amb raó, encara no tingui un camí clar, amb terminis i mitjans, de manera que deixi de ser una aspiració i comenci a ser una opció real per a qui la triï.
Per això crec que el més important d’aquesta reforma no està en el text, sinó en el que en fem a partir del 23 d’octubre, quan entri en vigor.
A la Comunitat Valenciana tenim un any decisiu per davant, perquè la Generalitat haurà d’adaptar la seva normativa i procediments, i aquesta adaptació pot ser un procediment o pot ser una oportunitat per fer les coses de manera diferent.
M’imagino, per exemple, el dia en què una família pot demanar en un sol lloc, i alhora, tot allò que correspongui a la seva situació, sense repetir papers ni esperar mesos d’una finestra a una altra. No és una utopia: és l’adreça marcada per la botiga única que la llei exigeix establir, i el que tantes famílies han estat exigint durant anys.
La nostra comunitat no comença de zero, i seria injust oblidar-ho, perquè ja tenim les nostres pròpies garanties en serveis socials i accessibilitat que en alguns aspectes fins i tot estan per davant.
Precisament per això tenim la responsabilitat d’assegurar que aquesta llei s’afegeixi al que ja teníem i no el rebaixi, que serveixi per millorar i no com a excusa per esperar.
El moviment associatiu ha de fer el que sempre hem fet: ser, proposar, supervisar i, quan calgui, exigir.
Ho farem amb lleialtat institucional i amb la mateixa fermesa de sempre, perquè darrere de cada article d’aquesta llei hi ha algú esperant que el sistema finalment s’adapti a les seves vides i no a l’inrevés.
Si d’aquí a uns anys alguna d’aquelles famílies que he sentit tantes vegades em diu que realment ha canviat alguna cosa, que ja no han de lluitar per cada suport com si fos un favor, sabré que aquesta llei ha complert el seu propòsit.
Fins aleshores, la feina només acaba de començar.
