- La seguretat en els trens segueix dissenyada per a un “usuari estàndard que no existeix”, la qual cosa deixa les persones amb discapacitat “atrapades en una trampa mortal” en cas d’accident
El president del Cermi Comunitat Valenciana, Luis Vañó, va alertar aquest dilluns de la “invisibilitat” de les persones amb discapacitat en els protocols de rescat en situacions d’emergències o catàstrofes, per la qual cosa va plantejar introduir canvis normatius urgents, com “la implantació de l’anomenada traçabilitat de la vulnerabilitat” per a “passar de la sort al dret” en la gestió de les emergències ferroviàries com la catàstrofe d’ahir diumenge a Adamuz.
En una entrevista amb Servimedia després de l’accident ferroviari d’Adamuz, va assenyalar que cal visibilitzar un “error sistèmic” que es repeteix en cada gran catàstrofe. “L’accident d’Adamuz ens retorna a una realitat dolorosa: les emergències no discriminen, però els protocols sí”, va afirmar. Al seu parer, “seguim dissenyant la seguretat sota el paradigma de l’usuari estàndard, assumint que tothom pot escoltar una megafonia, veure un senyal o sortir pel seu propi peu d’uns vagons caiguts per un terraplè de quatre metres”. “Quan s’ignora la diversitat humana, creem una seguretat de dues velocitats: una robusta per a la majoria i una extraordinàriament fràgil per a les persones amb discapacitat”, va afegir.
“La voluntat dels nostres cossos de seguretat i sanitaris és heroica i inqüestionable, però la formació específica continua sent una assignatura pendent”, segons Vañó. “Existeix una bretxa entre saber fer primers auxilis i saber aplicar-los a la diversitat corporal i cognitiva. Les primeres hores després d’un accident concentren fallades crítiques que afecten de manera directa el col·lectiu de persones amb discapacitat”, va dir. “Hi ha una invisibilitat en el triatge, perquè els equips de rescat arriben preparats per al trauma físic visible, però sovint no tenen eines per identificar necessitats de suport no evidents, com la sordesa o la discapacitat intel·lectual”, va assenyalar. A això se suma “el forat negre informatiu”, ja que “si la informació d’evacuació no és accessible, la persona amb discapacitat queda completament aïllada, augmentant la seva vulnerabilitat”, va precisar. L’evacuació, en massa ocasions, “depèn de la bona voluntat d’altres passatgers i no d’un dret garantit”.
Des del Cermi es planteja la necessitat d’introduir canvis normatius urgents per “passar de la sort al dret” en la gestió de les emergències ferroviàries, començant per “la implantació de l’anomenada traçabilitat de la vulnerabilitat”. La informació sobre necessitats especials que ja manegen els operadors ferroviaris, com l’assignació de places per a persones amb mobilitat reduïda, “ha d’estar interconnectada de forma automàtica amb el 112 en cas d’accident”, de manera que els equips de rescat “sàpiguen per endavant si en un vagó hi ha una persona que no pot sortir pel seu propi peu”, va indicar Vañó. També va reclamar que els trens comptin de forma obligatòria amb equipament específic a bord, com cadires d’evacuació i “kits de comunicació augmentativa amb pictogrames” per garantir una evacuació segura i inclusiva des del primer moment.
LA BARRERA INVISIBLE
El president del Cermi CV va posar especial èmfasi en el que va denominar “la barrera invisible” de la comunicació en situacions extremes. “En un escenari nocturn i caòtic, el major perill no és només l’impacte, sinó el col·lapse informatiu”, va advertir. Aquest bloqueig té “dos fronts clars: el vagó i la pantalla”. A la zona zero, “una persona sorda pot semblar ‘no cooperativa’ simplement per no escoltar les ordres”; mentre que a l’exterior, “si els mitjans de comunicació i els canals oficials no emeten amb subtítols o llengua de signes, empenyem les persones amb discapacitat a la desinformació, al bulo i al pànic”. “Sense accessibilitat, el caos es converteix en una sentència”, va resumir.
Vañó va dir que no existeixen protocols clars de tracte adequat: “Amb freqüència se separa les víctimes dels seus assistents personals o dels seus gossos guia per agilitzar el trasllat, una pràctica que agreuja de forma directa el trauma psicològic i la pèrdua funcional”. Subratlla la necessitat d’incorporar una visió a llarg termini de les lesions, ja que “les conseqüències del rescat no acaben a l’hospital; una intervenció mal executada per falta de tècnica o de formació específica pot fer irreversible una lesió i derivar en una nova discapacitat”.
Va cridar l’atenció sobre “l’accessibilitat cognitiva en situacions de pànic”. Va recordar que “el caos de sirenes i llums pot provocar bloquejos en persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament”, que no sempre reben “una instrucció calmada, adaptada o en lectura fàcil”. També es va referir a la pèrdua de l’anomenat ‘jo estès’: “Per a una persona amb discapacitat, la seva cadira de rodes, els seus audiòfons, els seus implants o el seu gos guia no són equipatge, són el seu cos”. “Evacuar algú a les braves, separant-lo dels seus suports, pot salvar-li la vida física, però el condemna a una dependència total i a un trauma sever en el minut després”, va advertir. A això va afegir la interrupció de tractaments farmacològics durant hores d’espera, que “pot convertir una condició estable en una urgència mèdica greu”.
REDUNDÀNCIA SENSORIAL
Vañó va explicar que la comunicació d’emergències s’ha de regir per la “redundància sensorial”, de manera que “cap missatge vital s’emeti per un sol canal”. “Megafonia, senyals lluminosos i avisos de text han de funcionar de manera simultània dins del tren i a les estacions”, va explicar. Va ampliar aquesta exigència al paper dels mitjans de comunicació: “La televisió, la ràdio i les xarxes socials institucionals són també un servei essencial de protecció civil i han de garantir accessibilitat total en situacions de crisi, amb subtitulat en directe, intèrpret de llengua de signes i formats de lectura fàcil”. En cas contrari, “s’empeny les persones amb discapacitat a la desinformació, augmentant la seva vulnerabilitat”.
La solidaritat dels ciutadans és “el primer esglaó de la cadena de socors”, va dir Vañó, qui va apel·lar a “una actuació responsable i conscient davant la diversitat”. Va destacar la importància de preguntar abans d’intervenir per evitar manipulacions que puguin causar lesions greus en persones amb fragilitat òssia o dolor crònic. Va recomanar identificar el canal de comunicació adequat i va recordar que la manca de resposta verbal no implica inconsciència, sinó que es pot deure a una discapacitat auditiva.
SEGONA VICTIMITZACIÓ
Vañó va posar el focus en què, “quan s’apaguen les càmeres, comença sovint l’anomenada ‘segona victimització’, que afecta tant els qui pateixen una discapacitat sobrevinguda després de ferides greus com els qui ja tenien una discapacitat prèvia”. Va lamentar aquest punt la falta d’agilitat administrativa per accedir a rehabilitació, ajudes i adaptacions. Subratlla que el dol i l’estrès posttraumàtic “requereixen un acompanyament psicològic especialitzat i sostingut”. Finalment va avançar que el Cermi “vigilarà que es garanteixi una cobertura integral, sanitària, social i psicològica, per evitar que les víctimes hagin d’enfrontar-se a la burocràcia mentre tracten de reconstruir la seva vida”.
El president de Cermi CV va traslladar, “en primer lloc i en nom del Cermi” el seu “més fonda i solidaritat amb les víctimes de l’accident d’Adamuz i les seues famílies”. “Ens dolen profundament cadascuna de les vides perdudes i seguim amb enorme preocupació l’evolució del centenar de persones ferides”, subratlla. Va afegir que aquesta tragèdia “ha de servir també per revisar de forma honesta com es gestionen les emergències quan hi ha persones amb discapacitat implicades”.
Font: (SERVIMEDIA)
