Hem començat aquesta setmana amb el Dia de la visibilitat trans i, des de Lambda, que forma part de Calcsicova, la Coordinadora d’Associacions de VIH i la Comunitat Valenciana, ens conviden a reflexionar sobre la interseccionalitat de les persones trans amb discapacitat.
En aquest sentit apunta l’informe “La situació de les persones LGTBI+ amb discapacitat a Espanya“, del Ministeri d’Igualtat, amb testimonis com aquest, d’una dona trans bisexual amb discapacitat psíquica entre 35 i 49 anys: «sembla que la gent amb discapacitat, per exemple, jo t’haig de fer en el col·lectiu trans, sembla que no existeix, que no hi ha trans, que no podem ser sordes, que no podem néixer amb síndrome de Down, que no podem tenir cadira de rodes… sembla que totes hem de ser perfectes, guapes, lletjades, súper intel·ligents».
I és que a l’opressió que rebem per ser dones, s’hi afegeixen els «discursos que busquen arrabassar-nos el que ens pertany: el dret a viure amb dignitat, a existir sense por i a ser reconegudes com el que som» per ser trans, com expliquem al Manifest de la visibilitat trans d’enguany, i també una violència específica per tenir discapacitat.
En paraules d’algunes companyes del grup trans de Lambda, patim «un doble rebuig –o triple o quàdruple, per exemple, si també ets migrant–: primer per tenir discapacitat i després per ser trans». Estem cansades de ser qüestionades segons tinguem cispassing (ser percebudes pel gènere que ens identifica) o no, i de ser tractades amb paternalisme. Tant per la societat en general com –molt més greu– pel personal mèdic, que dubta de la nostra capacitat de saber qui som –que ho sabem– si tenim discapacitat.
Aquestes faltes de respecte s’estenen també a l’àmbit de l’educació on, per exemple, en preguntar què s’ha escrit a la pissarra, la persona que dona la classe ens envia a l’òptica i hem d’explicar davant de tothom el que ens passa.
Tampoc els municipis valencians estan adaptats per a persones amb discapacitat, ni visible ni invisible: els semàfors no estan preparats per a persones amb dificultats en la visió ni se simplifiquen els senyals. En el transport, no ens cedeixen el seient ni a les botigues ens ajuden de cap manera a trobar el que busquem i, a més, es permeten qüestionar si els productes que ofereixen són o no per a nosaltres, com si la roba o el maquillatge tinguessin gènere!
Què pots fer tu?
Perquè les persones trans amb discapacitat no haguem d’enfrontar aquestes situacions una i altra vegada, la resta de la societat s’ha d’informar. Llegir blogs com aquest, escoltar les persones que vivim aquestes interseccions en què ens centrem avui, interessar-se per les realitats trans i per les dificultats que una societat capacitista imposa a les persones amb discapacitat.
I, sobretot, preguntar a la persona que tinguis davant, amb tot el respecte que mereixem, quins pronoms volem que uses per dirigir-nos a nosaltres o com necessitem que ens assistís, si fos el cas. Perquè som part d’aquesta societat: Som les teves veïnes, les teves companyes de feina, les teves amigues, les teves metgesses, les teves professores, les teves enginyeres, les teves advocades. Estem arreu, contribuint, construint, convivint. No som una ideologia, no som una amenaça. Som persones amb històries, amb somnis, amb drets. I exigim ser tractades com a tals.
Per això avui donem visibilitat a les realitats de les persones trans amb discapacitat, perquè tenim drets i són drets humans.
