La Fundació CERMI Dones (FCM) ha denunciat públicament la violència estructural i persistent que pateixen les dones grans amb discapacitat, reclamant més visibilitat, dades específiques i respostes polítiques adaptades a les seves necessitats. La denúncia va tenir lloc durant la seva participació en el diàleg digital “Violència contra les dones grans: una mirada interseccional”, organitzat per la Plataforma de Majors i Pensionistes (PMP) juntament amb l’agència de notícies Servimedia.
Ana Peláez Narváez, vicepresidenta executiva de FCM, va subratllar que aquestes dones pateixen una doble discriminació per raó de gènere i discapacitat, agreujada per l’edat. Segons va explicar, “moltes dones grans no tenen consciència de ser víctimes de violència, i aquesta falta de consciència és una de les raons principals de l’alta taxa d’infradenúncia”. En aquest sentit, va posar el focus en dos grups especialment vulnerables: les dones grans que viuen aïllades i les que es troben institucionalitzades, assenyalant que “en contextos residencials existeixen violacions greus i sistemàtiques de desprotecció cap a les dones enfront de la violència”.
Peláez va denunciar l’absència de protocols en moltes institucions que garanteixin una denúncia segura, la qual cosa incrementa la impunitat dels agressors. “Moltes vegades la violència és perpetrada per persones de les quals s’espera que cuidin d’elles”, va advertir, assenyalant que la por, la dependència i l’aïllament juguen un paper fonamental en el silenciament d’aquestes situacions.
La vicepresidenta de FCM també va abordar l’impacte de la falta d’autonomia en aquestes dones, qualificant-lo com una altra forma de violència estructural. “La implantació del dret a decidir no recau en elles mateixes, sinó en familiars, cuidadors o professionals, de manera que la dona gran amb discapacitat no té veu sobre la seva pròpia vida”, va denunciar. Segons dades que va compartir, “de cada quatre persones grans amb discapacitat, tres són dones”, i, a més, “l’índex d’institucionalització en aquest grup és altíssim, al voltant del 70–75 %”.
Va criticar que la institucionalització s’utilitzi com a mesura de protecció, fins i tot per a dones que han viscut de manera independent, ja que, segons va indicar, “com a mesura de protecció se les emeti en una residència, però què passa amb la seva salut mental, amb la seva rehabilitació psicosocial, amb la seva recuperació com a víctimes? Això no es fa”.
Quant a les polítiques públiques, Peláez va lamentar la falta d’informació i de dades específiques sobre la situació d’aquestes dones, la qual cosa impedeix desenvolupar estratègies eficaces. “No disposem de dades oficials amb diagnòstics clars que ens permetin fer radiografies concretes de situacions particulars”, va assenyalar. També va criticar que “la macroenquesta de violència contra les dones s’ha quedat antiga i petita, perquè no inclou el que succeeix amb les dones institucionalitzades”.
Durant la seva intervenció, Peláez va insistir en la necessitat urgent d’aplicar un enfocament interseccional real en totes les agendes polítiques, tant en l’àmbit de la discapacitat com en el feminisme. “L’àmbit de la discapacitat ha d’incorporar les qüestions de gènere, i les organitzacions de dones han d’incloure la diversitat plena i absoluta, incloent-hi la discapacitat”, va afirmar. Si no s’avança en aquesta direcció, va advertir, “les dones que ho tenen pitjor continuaran quedant-se als marges, sense possibilitat real i efectiva de reconduir les seves vides i canviar els seus destins”.
Per concloure la seva participació en el diàleg, Ana Peláez va llançar un missatge clar a la societat: “Apel·ho a la denúncia. Si coneixes un cas de violència contra una dona, perquè l’estaràs ajudant i ens estaràs ajudant a tots i a totes a ser millors”.
Font: Fundació CERMI Dones
