Luis Vañó Gisbert · President de CERMI-CV (Comitè d’Entitats Representants de Persones amb Discapacitat de la Comunitat Valenciana)
Ahir, 14 de juliol, vaig sentir una satisfacció profunda en veure al Congrés dels Diputats aprovar el projecte de llei que reforma la legislació sobre autonomia personal, dependència i discapacitat. Com a president de CERMI CV, celebro que reculli reivindicacions defensades durant anys. No és una concessió, sinó un assoliment de la ciutadania organitzada. Els drets no són favors: són obligacions democràtiques.
Però satisfacció no significa complaença. La meva posició és clara: recolzem els avenços, però no concedim un xec en blanc. La tramitació no ha acabat i el projecte ha de continuar al Senat. A més, el Reial decret llei financer convalidat pel Congrés és un instrument diferent. Explicar-ho no rebaixa l’aconseguit; protegeix els qui no mereixen una altra expectativa convertida en frustració.
Aquesta no és una reforma sectorial ni un ajust tècnic. Decideix si la necessitat de suports seguirà tractant-se com un problema privat o com una responsabilitat compartida. Decideix si l’autonomia personal és una despesa o una infraestructura de la llibertat. Per a mi no hi ha dubte: parlem de ciutadania, igualtat i qualitat democràtica.
El canvi polític de fons: llibertat amb suports
En la meva responsabilitat al capdavant de CERMI-CV he après una cosa senzilla: per a qui necessita un suport, la diferència entre un dret i una promesa és el temps que triga a arribar. Durant massa temps el sistema ha preguntat quin recurs estava disponible i com encaixar-hi la persona. Cal invertir aquest ordre: escoltar la seva voluntat i organitzar els suports per al seu projecte de vida.
L’autonomia personal no significa fer-ho tot sense ajuda. Significa decidir sobre la pròpia vida i disposar de suports que facin efectives aquestes decisions. Així ho exigeixen l’ article 49 de la Constitució i la Convenció de Nacions Unides. El Programa Individual d’ Atenció no pot ser un formulari que es comunica al final: s’ ha de construir amb la persona.
Per això importen l’atenció primerenca de zero a sis anys com a dret subjectiu, l’assistència personal, la teleassistència, una compatibilitat més àmplia de prestacions i el reforç de l’accessibilitat universal. També importa avançar cap a cures lliures de subjeccions. Junts expressen un canvi polític: passar d’administrar recursos a garantir drets; passar de decidir per la persona a decidir amb ella.
També valoro la connexió entre dependència i discapacitat. El grau I s’assimilarà al 33 % de discapacitat i els graus II i III, al 65 %, però només a efectes de la legislació general de discapacitat i les normes que ho prevegin expressament. Pot evitar duplicitats, però no activarà automàticament tots els beneficis fiscals ni tots els efectes d’un certificat.
Una finestreta única només mereix aquest nom quan ningú ha de contar la mateixa història diverses vegades, presentar documents que ja obren en poder de l’Administració o fer de missatger entre serveis socials, sanitat, ocupació i habitatge. Simplificar no és canviar el nom d’una oficina: és retornar temps i dignitat.
No són expedients: són dies de vida
La Comunitat Valenciana no parteix de zero. A 30 de juny de 2026 atenia 182.188 persones amb prestació efectiva i el temps mitjà des de la sol·licitud fins a la resolució de la prestació havia baixat a 297 dies, enfront dels 531 de començaments de 2020. Reconec aquest avenç. Però 15.793 persones seguien acumulant més de sis mesos d’espera sense causa d’exclusió. Les dues realitats són certes.
Quan llegeixo «297 dies» no veig una mitjana. Veig decisions sobre ocupació, habitatge o suports personals que queden suspesos; famílies que cobreixen els buits del sistema; i professionals amb plantilles insuficients. Hi ha una cosa que no estic disposat a normalitzar: que una persona organitzi la seva vida al voltant de la lentitud de l’Administració.
En aquest cas, el Síndic de Greuges va advertir en el seu Informe anual del 2024 que, quan es va redactar, més de 50.000 expedients de valoració havien superat el termini legal. No és una fotografia actual, però revela un problema estructural. Exigeixo dades actualitzades, equips suficients i terminis verificables. La transparència és la primera condició de la confiança.
El finançament serà decisiu. El projecte preveu que, en l’agregat nacional, l’aportació estatal equivalgui al 50 % de la despesa total certificada en l’exercici precedent pel conjunt de les comunitats autònomes, exclosa l’aportació de les persones usuàries. La seva aplicació necessitarà regles clares. De forma separada, el Reial decret llei 17/2026, ja vigent, aporta 2.218,65 milions d’euros extraordinaris el 2026 i eleva el nivell mínim des de l’1 de juliol.
Però anunciar recursos no és arribar. Cada euro nou ha de ser addicional, finalista i traçable; traduir-se en menys espera, més suport i ocupació digna. El finançament estatal no pot permetre que la Generalitat redueixi el seu esforç. Finançar els suports és assumir el cost democràtic que la igualtat sigui real.
La política comença ara
Vull dir-ho amb claredat: la meva responsabilitat com a president de CERMI-CV no és aplaudir un Govern ni desgastar-ne un altre. És defensar drets governi qui governi, reconèixer els avenços i exigir-ne el compliment. Cada institució té una competència diferent, però cap pot traslladar a una altra la responsabilitat del resultat.
Per això proposo que el Consell, dins dels cent dies següents a la publicació de la llei en el BOE, presente un Pla Valencià d’Aplicació acordat amb el moviment organitzat de la discapacitat. Ha d’ incloure calendari, pressupost, responsables i indicadors trimestrals. La política es torna creïble quan accepta ser mesurada. Aquest pla ha de concretar cinc compromisos.
El primer és arribar a temps. Cal un pla de xoc, equips de valoració suficients i objectius trimestrals públics. El sistema s’ ha de preparar per al nou termini màxim de tres mesos per resoldre el procediment de reconeixement de la dependència que preveu la reforma. I el nostre quadre de comandament ha de mesurar, a més, el recorregut complet des de la sol·licitud fins que el suport es fa efectiu.
El segon és simplificar de veritat. Necessitem un expedient social únic i una finestreta interoperable entre serveis socials, sanitat, ocupació i habitatge. Si un document ja està en poder de l’ Administració, no s’ ha de demanar una altra vegada. La ciutadania no pot fer de pont entre departaments d’un mateix sistema públic.
El tercer és fer efectiva la vida independent. L’ assistència personal ha de deixar de ser residual i comptar amb intensitats vinculades al cost real de cada projecte de vida, amb cobertura equitativa en les tres províncies i també en el medi rural. Desinstitucionalitzar no és canviar d’edifici: és oferir habitatge accessible, suports escollits i alternatives suficients per poder triar.
El quart és vincular finançament i qualitat. Cada euro s’ ha de seguir fins als seus resultats i cada servei s’ ha de sostenir sobre plantilles suficients, estabilitat, formació, ràtios adequades i salaris justos. No hi haurà bons suports si els qui els presten treballen en la precarietat.
El cinquè és governar amb les persones. Demanem participació estable de CERMI-CV i un panell públic d’indicadors desagregats. El diàleg civil no consisteix a escoltar les entitats quan tot està decidit, sinó a incorporar les persones amb discapacitat al disseny, l’ execució i l’ avaluació de les polítiques. «Res sobre les persones amb discapacitat sense les persones amb discapacitat» no és una frase cerimonial: és una regla democràtica.
També fixem línies vermelles: cap dret nou sense pressupost suficient; cap fons estatal que substitueixi recursos autonòmics ja compromesos; cap vida en comunitat sense habitatge i suports reals; cap Programa Individual d’Atenció decidit sense la persona; i cap desigualtat en funció del codi postal. Si algun d’ aquests principis es vulnera, CERMI-CV ho assenyalarà amb claredat.
Al Senat li correspon preservar els avenços del text i buscar l’acord més ampli possible. Al Govern d’ Espanya, assegurar finançament estable i desenvolupar la normativa en termini. A la Generalitat, traduir la reforma en professionals, procediments, serveis i suports efectius. I a les entitats locals, garantir proximitat i equitat territorial. La distribució de competències no pot esdevenint un laberint per a la ciutadania.
CERMI-CV és independent de governs i partits, però no és neutral entre un dret que arriba a temps i un dret que es perd en l’espera. Reconèixerem cada avenç i assenyalarem cada incompliment amb la mateixa independència. CERMI-CV no treballa per a una Administració; treballa perquè totes les Administracions compleixin. El diàleg és el nostre mètode; els drets, el nostre límit.
No mesurarem l’èxit per les pàgines d’una llei ni pels milions anunciats. El mesurarem quan ningú hagi d’adaptar la seva vida a la lentitud del sistema; quan l’assistència personal deixi de ser excepcional; quan una persona no hagi d’ acreditar dues vegades la mateixa situació; quan el codi postal no determini els suports disponibles; i quan els qui sostenen el sistema puguin fer-ho amb dignitat.
Jo no podré considerar complerta aquesta reforma fins que qualsevol persona pugui dir, amb llibertat i seguretat: aquesta és la meva vida i dec com viure-la. Aquell dia la votació del 14 de juliol haurà adquirit tot el seu sentit. Aquell dia, i no abans, la llei haurà arribat veritablement a la vida. Fins aleshores, el meu compromís com a president de CERMI-CV és escoltar, proposar i exigir. No ens conformarem amb menys.
