Luis Vañó – Pte de CERMI CV
La pregunta de per què una família tria un lloc com el d’Elche sense una aparent comprovació exhaustiva és una pregunta dolorosa, i la seva resposta és molt més complexa que la simple negligència. Abans de jutjar, hem d’entendre que aquestes famílies no són les culpables; són, en la majoria dels casos, les penúltimes víctimes d’un sistema que els va fallar molt abans.
1. L’espill d’una solució “assequible” davant un sistema inaccessible
El primer factor és purament econòmic i estructural. El sistema públic d’atenció a la dependència està saturat, amb llistes d’espera que es mesuren en mesos o fins i tot anys. Quan una família necessita una solució urgent, el mercat privat és, sovint, l’única opció. Tanmateix, els costos de les residències legals i de qualitat són prohibitius per a una gran part de la població.
La notícia ens dona una dada clau: els responsables d’aquest centre il·legal cobraven entre 30 i 45 euros diaris. Això suposa entre 900 i 1.350 euros al mes.
Per a una família treballadora, aquesta xifra, encara que altíssima, pot semblar una alternativa “possible” enfront dels 2.000, 2.500 o més euros que pot costar un centre legal.
Aquests llocs operen en l’economia submergida, sense els costos de personal qualificat, assegurances o instal·lacions adequades, cosa que els permet oferir un preu que és, en realitat, un esquer mortal.
Són depredadors que han trobat un nínxol de mercat en la desesperació econòmica.
2. La càrrega invisible i l’esgotament del Cuidador
Ens hem de posar a la pell del cuidador principal. Sovint, és un familiar que porta anys dedicant la seva vida, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, a cura d’una persona amb un alt grau de dependència.
Aquesta tasca, realitzada en soledat i amb escàs suport institucional, condueix a un estat d’ esgotament físic i mental extrem. El “burnout” del cuidador és una realitat silenciosa i devastadora.
En aquest estat d’esgotament, enfrontar-se a la burocràcia laberíntica dels serveis socials, a la falta d’informació clara i a les llistes d’espera interminables, és una barrera psicològica immensa.
Quan apareix algú que ofereix una solució aparentment “senzilla”, “propera” i “humana” —com un matrimoni en un habitatge unifamiliar—, la promesa d’un respir immediat pot nuvolar el judici.
No s’elegeix des de la calma i la racionalitat, s’elegeix des de l’extenuació i la necessitat imperiosa d’ajuda.
3. La façana de l’engany i la confiança traïda
És fonamental subratllar un fet que la notícia confirma: els familiars “van manifestar que desconeixien les condicions de l’habitatge”. Ningú tria conscientment un “escenari de terror” per a un ésser estimat.
Aquests operadors clandestins són experts en la manipulació.
Probablement, mostraven una façana de normalitat, una habitació neta per a les visites, i construïen una relació de confiança personal.
S’aprofiten de la bona fe i del desconeixement.
Com diu el comunicat de CERMI CV, les famílies “van dipositar la seua confiança en els qui han demostrat el més absolut menyspreu per la dignitat humana”. No és que les famílies no volguessin comprovar; és que van ser activament enganyades.
Conclusió: No són Famílies Negligents, són Víctimes d’un Sistema Negligent
En definitiva, culpar les famílies és una simplificació cruel que desvia l’atenció del veritable responsable: un “sistema que té l’obligació de protegir els seus ciutadans més vulnerables” i que ha fallat estrepitosament.
Les famílies recorren a aquests llocs perquè l’Estat no els proporciona alternatives viables, assequibles i accessibles. Perquè la burocràcia és un mur. Perquè la informació no arriba.
I perquè hi ha criminals que han après a explotar totes aquestes esquerdes del sistema.
Per tant, la reflexió profunda no ha de ser sobre el judici d’una família, sinó sobre la responsabilitat col·lectiva i política que permet que la desesperació es converteixi en un negoci i que la vulnerabilitat acabi en tragèdia.
