Honorable Secretària Autonòmica, Sra. Asunción Quinzá; Excel·lentíssima Senyora Tinent d’Alcalde, Sra. María José Ferrer; Estimat Director General, Javier Copoví; volguda presidenta i companya de batalles, Ana Peláez; Autoritats, amigues, aliades:
Bon vesprada i benvingudes a València.
Diuen els poetes i els pintors que aquesta ciutat té una llum única, una resplendor de la Mediterrània que aclareix les idees i eixampla l’esperit. Tanmateix, permeteu-me que desafiï la geografia i la història en aquest precís instant: la veritable llum de València avui no entra per aquestes finestres. La veritable llum incandescent, la que crema la injustícia i enlluerna el futur, està asseguda avui en aquestes cadires.
És un honor immens, però sobretot és un imperatiu moral, que el CERMI Comunitat Valenciana sigui l’amfitrió d’aquest VIII Fòrum Social. No us rebem només en un hotel o en una ciutat; us rebem al cor d’una convicció inquebrantable.
Ens reunim sota una sentència que ha de quedar gravada en pedra: “Dones Valentes, Dones sense Límits”.
En mirar aquest auditori, no veig merament assistents a un congrés; veig a les legítimes ambaixadores de la discapacitat de tota la nostra nació, dones que sosteniu sobre les vostres espatlles la dignitat de tot un moviment al llarg i ample d’Espanya.
Veig una legió de dignitat que ha florit a les esquerdes d’un asfalt social que, massa vegades, va ser dissenyat perquè res hi creixés.
Se’ns ha convocat aquí per parlar de valentia. Però hem de ser molt curosos amb les paraules, perquè les paraules construeixen realitats.
La valentia de les dones amb discapacitat no s’ha de mesurar mai per la vostra infinita capacitat de suportar el patiment, sinó pel vostre dret sagrat a exercir la felicitat.
Sou valents, sí. Sou titàniques. Però permeteu-me l’obligació de dir que no ho hauríeu de ser.
La societat us ha obligat a convertir-vos en heroïnes de llegenda només per assolir el que per a la resta de la ciutadania és rutina, és el normal.
I avui, des d’aquesta tribuna, llancem un missatge que ha de retumbar en totes les consciències: N’hi ha prou d’heroïcitats forçoses.
No volem medalles al mèrit per sobreviure a un entorn hostil; volem un entorn que no us obligui a sobreviure, sinó que us convidi a viure. Reivindiquem el dret a la normalitat, el dret a ser ciutadanes sense necessitat de ser espartanes.
El lema d’aquest fòrum ens parla d’un món “Sense Límits”.
Sovint, el món ens diu que els límits són als vostres cossos, en la vostra mobilitat, en els vostres sentits o en la vostra neurodivergència. Mentira. Aquesta és la gran mentida que hem vingut a desmuntar durant aquests tres dies.
Els límits no resideixen en vosaltres. Els límits són una construcció artificial. El límit és un urbanisme arrogant que oblida la diversitat humana. El límit és una justícia cega que no us creu quan denuncieu. El límit és un mercat laboral que desperta el vostre talent per prejudici. El límit és una mirada social paternalista que confon la caritat amb el respecte.
Som aquí, en vigílies d’un 25 de novembre, perquè la violència contra les dones i nenes amb discapacitat no és un succés, és una emergència civilitzatòria.
L’ambiciosa agenda que hem dissenyat minuciosament per a aquesta trobada no coneix la tebiesa.
Abordarem des de la macro-violència d’un clima canviant que castiga les més vulnerables, fins a la micro-violència de l’explotació silenciosa.
Temes durs, temes d’ acer, que requereixen respostes d’ acer.
Em dirigeixo ara, amb la lleialtat institucional que sempre ha caracteritzat el CERMI CV, però amb la gravetat que el moment històric exigeix, als representants de l’Administració Pública —Generalitat i Ajuntament— que ens honoren amb la seva presència:
La vostra companyia avui aquí és vital i l’agraïm profundament. És el símbol d’una aliança necessària.
Però escolteu bé el llagut d’aquest saló: el moviment social de la discapacitat no és aquí només per gestionar la precarietat ni per omplir estadístiques. Som aquí per co-governar la transformació.
Necessitem que les polítiques públiques deixin de ser una de les més d’assistència per convertir-se en motors d’autonomia radical.
No necessitem “ajudes”; necessitem inversió. Perquè finançar la igualtat de les dones amb discapacitat no és una despesa en un balanç comptable; és la inversió més intel·ligent, ètica i rendible que pot fer una democràcia decent.
Necessitem que la perspectiva de gènere i discapacitat sigui la columna vertebral, i no l’annex a peu de pàgina, de la reconstrucció social i econòmica de la nostra terra.
Volgudes amigues, companyes:
Durant aquests tres dies, València es converteix, gràcies a vosaltres, en la Capital Europea de la Dignitat.
Aquest espai, que el programa anomena “segur”, jo prefereixo anomenar-lo “sagrat”. Un lloc on anem a sanar a través de la sororitat, on el dolor individual es transformarà en poder col·lectiu.
Que aquest VIII Fòrum no sigui una trobada de paraules que es porta el vent de Llevant. Que sigui la fragua on es fonamenten les noves eines de la nostra llibertat.
Que sigui el lloc on el sostre de vidre esclati en mil pedaços i on els murs de formigó s’enderroquen davant la força de la vostra raó.
Vosaltres, dones i nenes amb discapacitat, sou l’avantguarda de la revolució pendent del segle XXI.
No demaneu permís per ocupar el vostre espai.
L’espai és vostre per dret natural.
Que la vostra llum sigui tan immensa que redueixi la foscor a cendres.
I que la vostra veu, ressonant sense límits, no només reescrigui la història: que la conquereixi per sempre.”
Moltes gràcies.
(Paraules del Luis Vañó, president del CERMI CV, en l’obertura del VIII Fòrum Social de Dones amb Discapacitat)
