Luis Vaño – president de CERMI CV
Avui, 29 d’octubre, es compleix un any. Un any des que el cel es va trencar sobre València i les nostres vides van quedar suspeses en el temps, marcades per l’aigua i el fang. Avui no és un dia per a l’estadística; és un dia per al silenci, per al record i per a l’abraçada col·lectiva.
Com a president del CERMI a la Comunitat Valenciana, el Comité que representa les persones amb discapacitat i les seues famílies, aquest aniversari colpeja amb una força particular. La DANA no va distingir entre barris, però sí que va exposar les nostres vulnerabilitats més profundes.
Recordem, amb un nus a la gola, a totes i cadascuna de les persones que ens van ser arrabassades. Famílies, veïns, amics. El dolor de la seua absència continua sent immens, una cicatriu que la Comunitat portarà sempre.
I en aquest record, el nostre cor s’atura especialment en les persones amb discapacitat que van perdre la vida.
Avui, vull honrar els seus noms. Ells i elles no només van ser víctimes d’una inundació; van ser víctimes d’un entorn que, en el moment més crític, no va ser accessible, no va ser just. La tragèdia ens va recordar de la forma més cruel que la falta d’un avís adaptat, la impossibilitat d’una evacuació accessible o la dependència de suports que l’aigua va interrompre, no són qüestions tècniques: són qüestions de vida o mort. La seva memòria no és només un dol, és un mandat.
Però si la DANA va portar la pitjor de les foscors, també va il·luminar la millor versió de nosaltres mateixos.
Vull dedicar aquest primer aniversari a la resposta titànica, immediata i plena d’humanitat de les nostres entitats de la discapacitat. Els dies posteriors, quan el fang encara ho cobria tot i la desesperança amenaçava d’instal·lar-se, va veure les nostres organitzacions –les que treballen per l’autisme, per la paràlisi cerebral, per la discapacitat física, intel·lectual i sensorial– convertir-se en refugis.
Vaig veure voluntaris, professionals i famílies, que potser ho havien perdut tot, posar-se a disposició dels altres. Van obrir els seus centres, van gestionar ajudes d’emergència, van localitzar els seus usuaris més vulnerables i van oferir un suport psicològic que només qui comparteix una mateixa realitat sap donar. Van ser dics de solidaritat en meitat del caos.
A totes elles, a cada persona que es va posar al servei dels altres sense demanar res a canvi: gràcies.
Sou l’orgull d’aquest sector.
Un any després, el fang s’ha assecat, però la memòria no.
El record de les víctimes ens obliga a exigir, a construir i a vigilar.
Ens obliga a assegurar que les lliçons apreses es tradueixin en plans d’emergència veritablement inclusius.
No podem permetre que, en el futur, una persona amb mobilitat reduïda quedi atrapada en un pis alt. No podem acceptar que una persona sorda no rebi una alerta d’emergència en un format que pugui comprendre, etc. etc… No podem tornar a fallar-los.
Avui, la Comunitat Valenciana guarda dol.
Des del CERMI CV, enviem la nostra abraçada més profunda a totes les famílies trencades per aquesta tragèdia.
El vostre dolor és el nostre dolor.
Que el seu record ens doni la força per construir una societat on la vulnerabilitat mai més sigui una sentència.
Descansin en pau.
No us oblidem.
