En el cataclisme d’una emergència natural, quan els elements desatenen la seva fúria, es revela alguna cosa més que el poder devastador de la natura. En aquests moments, la nostra civilització queda despullada de les seves comoditats, exposant amb cruesa les fissures de la nostra humanitat. Entre els més afectats hi ha les persones amb discapacitat, que enfronten una vulnerabilitat extrema davant la falta de protocols inclusius.
Emergències Naturals: Miralls de desigualtat social
Qui s’acorda, enmig del caos, de la persona que depèn d’una cadira de rodes quan els refugis no tenen accessos adequats? Qui pensa en aquells habitatges on els ascensors queden inutilitzats, atrapant persones amb mobilitat reduïda en pisos superiors? Qui considera els carrers inundats i plens de runa que es converteixen en barreres insalvables per als qui depenen de dispositius de mobilitat? Aquestes situacions, sovint ignorades, reflecteixen un oblit sistemàtic que amplifica la vulnerabilitat de les persones amb discapacitat en els moments en què més necessiten suport i accessibilitat.
Qui pensa en l’angoixa d’una persona amb discapacitat sensorial que no pot escoltar una alerta d’evacuació o veure els senyals que indiquen el perill imminent? Qui considera que les instruccions d’emergència, moltes vegades exclusivament visuals o auditives, deixen fora els qui depenen de formats accessibles com el braille, els sistemes tàctils o els intèrprets de llengua de signes? Qui es preocupa pels entorns foscos o caòtics, com carrers sense il·luminació adequada o refugis mal senyalitzats, que agreugen la confusió i l’aïllament dels qui tenen discapacitats visuals o auditives? Aquestes omissions són un ressò d’un sistema que no anticipa la diversitat, deixant molts a l’ombra durant els moments més crítics.
És un silenci que ressona als refugis inaccessibles, als habitatges on els ascensors deixen de funcionar, als carrers col·lapsats per les runes, i a les alertes que mai arriben a ser enteses pels qui no veuen, no senten o necessiten un sistema diferent de comunicació.
És un silenci que perpetua l’exclusió, que amplifica l’aïllament i que reflecteix una societat que, en la seva urgència per respondre, oblida els qui més necessiten ser escoltats.
El resultat és un silenci devastador que perpetua l’exclusió, reflectint un sistema que no anticipa la diversitat.
La Multidimensionalitat de la Discapacitat en Emergències
Parlar de discapacitat és endinsar-se en un mosaic de realitats diverses, un caleidoscopi d’experiències úniques que desafien qualsevol solució genèrica; on cada tipus de discapacitat —física, sensorial, cognitiva, intel·lectual o relacionada amb la salut mental— enfronta les seves pròpies barreres en situacions d’emergència.
No n’hi ha prou amb solucions àmplies; es requereixen estratègies quirúrgicament dissenyades que respectin i responguin a l’especificitat de cada col·lectiu.
1. La Discapacitat Física: Quan la mobilitat es torna impossible
Una persona amb mobilitat reduïda no pot escapar si no hi ha transport adaptat o si les carreteres estan destruïdes. Les seves eines d’autonomia, com cadires de rodes, caminadors o grues, es converteixen en llastos si els refugis no estan equipats per rebre-les. Les rampes no són un luxe; són ponts cap a la supervivència.
2. La discapacitat sensorial: en el silenci i la foscor de l’oblit
Per als qui depenen del so o la vista per rebre informació, una alerta no accessible és una condemna. Els missatges en llengua de signes, els sistemes d’audiodescripció i els textos en lectura fàcil no són mers afegits; són línies de vida que marquen la diferència entre la informació i l’aïllament, entre l’acció i la paràlisi.
3. La discapacitat ognitiva i Intel·lectual: Quan la Complexitat Paralitza
Les emergències són un caos que exigeix claredat. Una persona amb discapacitat intel·lectual pot quedar atrapada en un torbellí d’instruccions confuses i entorns sobre estimulants. Les paraules simples i les instruccions visuals no són concessions; són eines d’ inclusió.
4. Salut Mental: La Tempesta Interior enmig del Desastre
Per als qui lluiten amb trastorns de salut mental, una emergència natural pot ser el detonant d’una crisi encara més devastadora. Espais segurs, suport psicològic immediat i un enfocament empàtic no són detalls secundaris; són salvavides essencials.
Els protocols inclusius: Una revolució necessària
En un món cada vegada més conscient de la diversitat humana, la idea d’un protocol universal per a emergències ha quedat obsoleta. Dissenyar respostes genèriques que exclouen milions ja no és acceptable. Els nous temps exigeixen protocols específics que garanteixin que ningú quedi enrere durant una crisi.
Punts d’ evacuació accessibles i refugis inclusius.
- Vies d’ escapament adaptades per a persones amb mobilitat reduïda.
- Centres temporals de salut i distribució d’ aliments dissenyats per atendre persones amb discapacitats físiques, sensorials, cognitives o de salut mental.
A més, és essencial integrar eines de comunicació accessible com:
- Missatges en lectura fàcil.
- Avisos en llengua de signes.
- Sistemes d’ audiodescripció.
També s’ han de crear materials calmants i zones de tranquil·litat per a aquells amb discapacitats cognitives o condicions de salut mental. Espais com estacions de transport o albergs temporals necessiten personal capacitat per assistir i donar suport de manera efectiva.
Adaptació d’ Infraestructures Urbanes
És fonamental que les ciutats també es preparin. Algunes mesures clau inclouen:
- Garantir que els ascensors en edificis alts segueixin operatius.
- Mantenir vies malmeses i accessibles per a tothom.
- Restablir ràpidament serveis bàsics com aigua potable i energia amb solucions accessibles.
Els protocols inclusius no han de ser estàtics. És imprescindible avaluar-los i actualitzar-los constantment, mitjançant simulacres inclusius i la participació activa de persones amb discapacitat, els quals poden oferir perspectives úniques sobre les barreres que enfronten.
Abans de l’ Emergència: Prevenció i Preparació
1. Mapatge de Vulnerabilitats
Identificar les persones amb discapacitat i les seves necessitats específiques és fonamental per dissenyar respostes efectives i garantir-ne la protecció.
2. Simulacres Inclusius
Incloure persones amb discapacitat en simulacions permet provar l’eficàcia dels protocols, sensibilitzar les comunitats i preparar tothom per actuar de forma inclusiva.
3. Educació Universal
Formar els cossos d’emergència i la ciutadania en com donar suport a persones amb discapacitat en moments crítics és clau per salvar vides i enfortir la cohesió social.
Durant l’ Emergència: Resposta Immediata
1. Centres de Coordinació Inclusius
Equips especialitzats han de liderar les operacions de rescat, assegurant una resposta respectuosa i efectiva.
2. Espais Accessibles
Des de refugis fins a hospitals de campanya, tots els espais han de ser accessibles mitjançant rampes, senyalització clara i materials en formats múltiples.
3. Transport Dedicat
Vehicles adaptats han d’ estar disponibles per evacuar ràpidament els qui no poden usar mitjans de transport convencionals.
Després de l’Emergència: Recuperació i Reconstrucció
1. Reconstrucció amb Disseny Universal
La reconstrucció ha de ser una oportunitat per construir infraestructures accessibles per a tothom, aplicant principis de disseny universal.
2. Suport Psicològic Prolongat
Programes de salut mental inclusius han d’oferir teràpies adaptades i recursos accessibles per als qui enfronten majors nivells d’estrès i aïllament.
3. Involucrament Participatiu
Les persones amb discapacitat han de participar activament en l’ avaluació i redisseny de protocols, assegurant que les futures respostes siguin inclusives i efectives.
Conclusió: Un Compromís amb la justícia i la inclusió
Les emergències naturals no discriminen, però les nostres respostes sí que ho fan si no inclouen tothom. Els protocols inclusius no són un luxe, sinó una obligació ètica i social que enforteix el teixit comunitari.
En la propera catàstrofe, que les nostres accions reflecteixin una humanitat inclusiva i preparada. Perquè la resiliència no pot ser real si exclou algú, i perquè la grandesa d’una societat es mesura per la seva capacitat de protegir els més vulnerables.
València, 16 de novembre de 2024
Luis Vañó (President CERMI CV)
